La seducció del costat fosc

Quan triïs l’art, diran que ets foll. Diran que el verb no té futur, que les pàgines no es mengen i que la lletra et portarà a la misèria. Potser diran també que no seràs mai ningú, que tastaràs l’oblit i que hauràs de viure en la ignorància.

Si mai fas res de bo, diran que ets un geni. Diran que la teva ploma és àuria i que aquell text els ha arribat al fons del cor com mai res abans. Lluiràs com un raig de sol, amb la mateixa intensitat. I amb la mateixa durada. Quan arribi la nit, passaran full. I l’endemà et jutjaran amb aquell llistó i probablement mai tornaràs a estar a l’alçada. Mai. Diran que estàs acabat, que et vas buidar, que sempre fas el mateix, que ja ho vas dir tot i que no tens més a oferir. I tindràs la temptació de la tortura.

Associen l’artista a l’ànima torturada. El sotmeten a una pressió immensa, insofrible. I quan es mostra humà i els genolls li fallen, aleshores claven la creu amb alegria buscant entre els presents al següent il·lustre, la següent víctima.

I què voleu? La lletra em captiva, però no estic disposat a deixar-me seduir pel costat fosc. Sóc feliç i vull seguir sent-ho. I no obstant, vull ser artista. No hi veig cap incompatibilitat. Vull ser un artista net que visqui la vida amb alegria i sigui capaç d’explicar-la sense morir a cada obra. La vida, la meva vida, sempre està per damunt. Hi ha gent a qui vull fer feliç. Així que no, de cap manera. No penso acceptar la seducció del costat fosc.

Sever revés

Möbius Stairs - Philip Klinger

Sever revés de paraules capgirades, malentesos i desencís. Tal vegada un cercle imperfecte, o potser el més pur de tots. Sense inici, sense fi, en un fluir continu que capgira el món de l’inrevés fins que tot torna a començar. Entortolligat com el nus del llaurador, regirat com aquella cinta alemanya i, no obstant, sense deixar d’oferir la senzillesa del mot. Sever revés de paraules capgirades.

Somnis de tramuntana

Compass - Mustafa Dedeoğlu

El sol et fereix els ulls quan els obres, despertant d'un somni que t'ha deixat assedegat i anguniós. Et passes la mà per la boca, i la pell seca encén les alarmes. Tal vegada no ha estat un somni. Dones una ullada ràpida al teu voltant intentant no creure encara en allò que en el fons ja saps. Et sents petit, petit. La closca de nou se't fa gran. No hi ha veles, ni rems, ni timó. I sents els brogit de les aigües que amenacen. No tens esma per espantar-te, així que simplement sospires i tornes a encongir-te amb gest infantil. Fas un sospir llangorós. Tanques els ulls i somnies un altre somni.

T'aixeques de nou, i busques per dins la samarreta la brúixola que portes penjada al coll. El tacte del metall és fred, però el gravat desdibuixat et fa somriure. T'agafes el puny de la màniga i el refregues per treure lluentor a la vella relíquia i, tot just ho fas, el sol incideix sobre el metall per posar-hi un reflex daurat. El teu esperit mariner ho interpreta com un bon auguri i, ràpidament, obres la tapa per llucar l'agulla que apunta al nord. Aixeques la mirada seguint el camí de la sageta magnètica i, de sobte, veus el vell somni esperant-te a la riba. Mai t'hi havies acostat tant.

Essència de Buenos Aires

De la sèrie Essència Buenos Aires - Ariana Casanovas

En quan ens vam xopar de l'ambient de la ciutat l'Ariana va tenir claríssim que volia muntar una sèrie en blanc i negre que mirés de capturar-ne l'essència. Així que, un cop a casa, s'ha dedicat a eliminar el color i encabir les imatges dins un quadre per oferir-vos la seva visió particular de la capital argentina. Podeu trobar-ne el resultat aquí.

D'altra banda, i per no perdre els bons costums musicals, no podíem més que oferir-vos-en un tast a ritme de tango. I aquí el teniu, al ritme de Cambalache, un clàssic entre clàssics escrit al 1934 que ens demostra que, malauradament, les coses sempre han anat si fa no fa igual.

Que el mundo fue y será una porquería, ya lo sé...